Conflictes territorials i mobilitzacions ciutadanes a la Marina Alta.

Dijous passat presentarem, en la Casa de Cultura de Denia, l’últim número 32-33 de la Revista Aguaits, de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. En ella, en aquest número, vull dir, quatre persones (un politòleg, dos geògrafes i jo) hem analitzat els conflictes territorials i les mobilitzacions ciutadanes que s’han donat durant els últims 40 anys en la Marina. Un recull d’un grapat de conflictes classificats en funció de la temàtica que els originà (infraestructures, urbanisme, protecció ambiental, gestió del risc i gestió dels recursos naturals), i, com escriu Joan Romero en el pròleg, una mica més: tot un seguit de recomanacions en pro d’un desenvolupament de la comarca més participatiu, menys conflictiu. És aquests, doncs, un estudi que com apuntà el Mestre Romero, tot i recollir gran part del passat i present de la comarca, té les seues vistes posades en el futur, amb l’objectiu d’aprendre dels errors comesos.

Amb aquestos principis, jo me’n vaig de Calp amb un accèssit que pertany a l’equip. Amb el sabor agredolç que em dona un reconeixement que no m’espereva, però que ara considere curt. I, especialment, amb la satisfacció d’haver formar part d’un gran equip que ha aconseguit fer-se un lloc havent estat fidels a la nostra forma d’entendre, i fer entendre, la ciutat. El territori. Poc a poc sembla que va agafant protagonisme altra forma de crear ciutat, que va molt més enllà d’allò que el professor Farinós anomena governar per projectes. No obstant, encara ens queda molt de camí per recórrer. A mi, i al territori.

Cal(p) ciutat sostenible. Reflexions en gelat.

Ho he de reconèixer: mai he sigut gens devot del photoshop. Evidentmet, tampoc dels tècnics (dic tècnics per no caure en l’errada d’etiquetar determinades qualificacions) que l’(ab)usen fins al punt de convertir la realitat en una photo. Sí, amb “h” intercalada. La photo, com ja vaig comentar, la entenc com el complement del text. Com un element subordinat a l’anàlisi que intenta explicar de manera visual el present (real) i el futur (desitjat). Com això i com a res més. Odie els documents en els que la imatge agafa tal protagonisme que acaba per fer invisible el contingut de l’estudi: la diagnosi i les propostes. M’agrada, com el lector haurà pogut comprovar ja, analitzar, no dibuixar. Segurament per això sóc devot dels SIG i discrepe dels programes de disseny gràfic, quan treballe el territori.

Si els tècnics dibuixen edificis, magatzems i altres infraestructures, em té igual. El que si que no m’agrada és que dibuixen territori, o ciutat; més igual el nom i l’àmbit d’actuació. El territori s’analitza i es gestiona, no es dibuixa. La ciutat, com un element més del territori, també. I tampoc. No pertanyen a cap disciplina en propietat, per això també hi ha professionals que treballen molt bé, més enllà d’edificis i photos. I responen a disciplines com la geografia, la sociologia, la economia, les ciències ambientals, i les polítiques... i és cert, també, a l’arquitectura. Queda clar doncs que aquestes lletres no són cap ataca als arquitectes, per si algú s’havia atrevit a posar la paraula “arquitectes” allà on posa “tècnics”.

Amb aquests premisses, amb l’anàlisi i, posteriorment, les propostes, vàrem afrontar el Concurs internacional de revitalització del centre històric de Calp. Això, junt al saber fer de cadascun de nosaltres, ens va fer plantejar el concurs d’una manera diferent a gran part de la resta d’equips: la nostra empremta física sobre l’entramat urbà seria mínima: la justa per posar en valor el patrimoni històric i poca cosa més. Per contra, les mesures –que no projectes, socials, ambientals i econòmiques agafarien el protagonisme. Subordinàvem la foto a l’anàlisi, i és que com diu Joan Romero, els contextos importen molt més que els textos: sense ser capaços d’entendre les dinàmiques, actuals i històriques, de Calp, de res en serviria escriure un bon relat, fer una bona photo. Bé, una bona photo ens podria servir per guanyar nosaltres, però no per a que guanyara la ciutat, que era l’objectiu del concurs.

Amb aquestos principis, jo me’n vaig de Calp amb un accèssit que pertany a l’equip. Amb el sabor agredolç que em dona un reconeixement que no m’espereva, però que ara considere curt. I, especialment, amb la satisfacció d’haver formar part d’un gran equip que ha aconseguit fer-se un lloc havent estat fidels a la nostra forma d’entendre, i fer entendre, la ciutat. El territori. Poc a poc sembla que va agafant protagonisme altra forma de "fer" ciutat, que va molt més enllà d’allò que el professor Farinós anomena governar per projectes. No obstant, encara ens queda molt de camí per recórrer. A mi, i al territori.